Notícies
(Notícies
i articles d'opinió recents sobre el dret a l'autodeterminació)
NOTA: Per motius tècnics darrerament no hem pogut actualitzar aquest
apartat, ho farem tan aviat com ens sigui possible. Disculpeu les molèsties.
Les notícies i articles d'opinió que, tot i no ser recents, continuen essent d'actualitat i d'interès pel que fa al dret a l'autodeterminació, els trobareu en l'apartat "hemeroteca".
¤
Notícies
De Catalunya...
...i
d'arreu del món
¤ Articles d'opinió
El
president del Consell d'Estat, Francisco Rubio Llorente, es va mostrar ahir
partidari que Catalunya, País Basc i Galícia siguin reconegudes a la
Constitució amb l'estatus de "comunitats nacionals" dins "la
unitat de la nació espanyola". L'òrgan que dirigeix Rubio Llorente serà
precisament l'encarregat de pronunciar-se sobre el compromís del president
espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, de dur a terme reformes
constitucionals limitades. Un dels debats és la denominació reclamada des
d'alguns territoris, com el català, que intenten que se les denomini com a
"nació".
Rubio Llorente és partidari d'aprofitar la reforma per adequar les relacions
entre l'Estat i les autonomies i "eliminar" articles que considera
"absurds i perillosos", segons va dir ahir al fòrum Tribuna
Barcelona, i creu que la fórmula que ell proposa defineix "millor"
Catalunya. És per això que no veu malament que es retoqui la definició
actual perquè entén que la Constitució del 1978 posa les regions i
nacionalitats al mateix nivell i "són dues categories que estan en un
mateix plànol no lògic".
La
mateixa unitat
El que caldria, doncs, és definir millor les anomenades comunitats històriques
amb una fórmula que admeti la diferència però, alhora, deixi clar que
formen part de la mateixa "unitat nacional", en al·lusió a l'Estat
espanyol. En tot cas el president del Consell d'Estat, que assegurava parlar a
títol personal, venia a dir què no passa res perquè s'obri el debat sobre
la definició de Catalunya, País Basc i Galícia i, finalment, es concreti a
la reforma constitucional que el govern central vol abordar durant l'actual
legislatura.
Rubio Llorente, en canvi, expressava el seu rebuig total a la possibilitat que
s'inclogui el dret d'autodeterminació en el preàmbul del nou Estatut català.
Segons el màxim dirigent del Consell d'Estat, aquesta pretensió dels partits
catalans "no m'agrada, no m'entusiasma i em sembla que seria entrar en un
conflicte innecessari amb les Corts Generals". "Cap Constitució no
pot reconèixer el dret d'autodeterminació", insistia, tot defensant que
les reformes de la Constitució i de l'Estatut segueixin camins "paral·lels".
Mentrestant, des del PP s'avisava el president José Luis Rodríguez Zapatero
que "no hi ha cap més nació que Espanya i el nostre model és l'autonòmic".
D'aquesta manera, el scretari general dels populars, Ángel Acebes, responia
així al toc d'atenció que la setmana anterior havia fet el president
espanyol en la seva compareixença al Senat, tot exigint-los que abandonessin
d'una vegada el "fonamentalisme" espanyolista quan es tracta de
definir el concepte de "nació". El PP, però, no només no ha fet
cas del seu suggeriment, sinó que continua alimentant la polèmica sobre el
no a un hipotètic reconeixement de Catalunya com a nació. És per això que
ahir s'alertava Zapatero que amb la seva gestió l'únic que aconseguirà és
que l'any vinent "assistim a crisis institucionals molt importants".
Segons Acebes, mai com ara s'havien vist tants enfrontaments entre
institucions i això és fruit de la "debilitat" i la "falta de
criteri polític" del PSOE. Així, a més de citar l'Església i la justícia,
va posar l'exemple de la batalla pel reconeixement del valencià com a
llengua. En aquest punt, acusava la vicepresidenta primera, María Teresa Fernández
de la Vega -que divendres passat va admetre públicament la unitat de la
llengua- d'"humilar-se" i sotmetre's al "xantatge" de la
direcció d'ERC.
Dins la trobada de l'executiva dels populars, el president Mariano Rajoy
s'havia dirigit en termes similars a la direcció, subratllant que Zapatero no
mana, sinó que "rep ordres" dels seus socis.
...i d'arreu del món
"El país viu una situació de letargia i de descomposició i li costarà afrontar la globalització"
P.S.
El Consell de Seguretat de l'ONU ha prolongat sis mesos el mandat de les
seves forces de pau al Sàhara Occidental. Quina és la seva opinió sobre el
conflicte que enfronta des de fa gairebé trenta anys Rabat amb el Front
Polisario i Algèria?
D.B. Penso que la millor solució per al conflicte del Sàhara
Occidental no es troba en l'actual estratègia indecisa que adopten alguns
dels nostres dirigents. No estic d'acord amb el segon pla Baker i la tercera
via [autonomia sota sobirania marroquina i con sulta d'autodeterminació per
establir l'estatut definitiu del territori]. Ho estic dient des de l'any 2000.
El Magrib no està preparat per a una solució d'aquesta naturalesa, perquè
és perillosa per a l'estabilitat del Marroc, però també de Mauritània, Algèria
i Líbia. Seria una solució injusta per al Marroc perquè el meu país seria
l'únic del Magrib que es veuria obligat a reformar el seu Estat unitari. Al
meu parer, l'única solució vàlida és la que planteja el pla de pau inicial
aprovat per les parts el 1991 i completat pels acords de Houston, és a dir,
el referèndum d'autodeterminació. Em sembla que és el quadre adequat per a
una solució duradora. S'ha de celebrar un referèndum lleial al Sàhara
Occidental.
P.S. ¿S'adona que la seva postura és totalment diferent a la que
mantenen els actuals dirigents marroquins, que rebutgen l'autodeterminació i
només accepten concedir una autonomia als sahrauís? Els responsables polítics
del seu país l'acusen de ser un "traïdor" i de defensar els
interessos dels "enemics del Marroc". Què hi diu vostè?
D.B. Miri, jo defenso el que defensava sa majestat Hassan II. Si hi
ha alguns traïdors a la causa del Sàhara Occidental no sóc jo, són altres,
són els actuals dirigents marroquins, que diuen i defensen tot el contrari
del que deia i defensava el rei Hassan II. Per culpa d'aquesta gent el
conflicte del Sàhara està en un carreró sense sortida. Jo no tinc res a
retreure'm. Tinc la consciència neta i tranquil·la. (...)
Ali
Salem Tamek va néixer el 1973 a Assa, una població sahrauí no colonitzada
per Espanya. Funcionari de professió i militant pro drets humans, Tamek va
ser detingut per primer cop el 1993, juntament amb un grup de joves, pel seu
intent d'entrar al Front Polisario. Va ser l'inici d'un llarg procés de
detencions, maltractaments, judicis i coaccions de tota mena. Mohamed VI el va
indultar el gener del 2004.
P.S. El conflicte del Sàhara Occidental està estancat. Com veu el
futur?
A.S.T. Els sahrauís hem fet una lluita que ens ha suposat milers
de morts, milers de màrtirs, viudes i orfes, i moltes llàgrimes. Nosaltres
lluitarem per aconseguir la sobirania del nostre territori ocupat. La nostra
única raó de ser és ser lliures i independents.
P.S. Per tant, ¿vostè no veu cap sortida que no passi per
l'autodeterminació de la població sahrauí i la independència del Sàhara
Occidental?
A.S.T. Negar-li al poble sahrauí el seu dret a l'autodeterminació
equivaldria a negar a la humanitat els valors de la dignitat i la prosperitat
pels quals ha lluitat. El dret a l'autodeterminació del poble sahrauí no és
negociable, i volem deixar molt clar que no acceptarem cap mena de xantatge.
P.S. El Front Polisario i Algèria han acceptat el segon pla de pau
de James Baker per al Sàhara Occidental com a primera etapa cap a
l'autodeterminació, mentre que el Marroc el rebutja perquè considera que qüestiona
el seu control sobre el territori. Què en pensa d'aquesta última proposta?
A.S.T. Personalment, considero que el pla Baker II nega al nostre
poble el principi d'autodeterminació. Crec que no és cap avenç en el lliure
accés a un referèndum d'autodeterminació del poble sahrauí. A més, dubto
que el procés d'autonomia s'exerceixi sota la bandera marroquina.
P.S. De tota manera, i segons vostè, ¿per quins motius el Marroc
s'oposa a aquest segon pla Baker?
A.S.T. El Marroc exerceix per la força el seu domini sobre el Sàhara
Occidental. Aquest domini no és acceptat per la gran majoria de la població
sahrauí; la resposta social i política és molt important. El Marroc no gosa
acceptar un referèndum d'autodeterminació, perquè sap que el perdrà. La
majoria dels sahrauís no volen ser marroquins. El Marroc només acceptaria
una autonomia del territori sota el seu control absolut i si significa
l'anihilament de la realitat sahrauí, la seva integració total en la
realitat marroquina. El Marroc, que és una potència ocupant al Sàhara
Occidental, desplega una estratègia contradictòria de sí però no. Aquesta
paradoxa obeeix a les pròpies contradiccions internes entre els dirigents
marroquins, però també a la mateixa fragilitat del Marroc al Sàhara
Occidental.
Josep-Lluís
Carod-Rovira
(...)
Que som una nació, posem per cas, és un sentiment i una convicció
majoritaris en la societat catalana d'avui i també al llarg de la nostra història.
Pierre Vilar ja ho va deixar ben clar, amb relació a segles molt reculats del
nostre passat, i el poble català dels nostres dies ho manifesta a través de
la seva voluntat, serena i clara. Caldria, sobretot, desdramatitzar aquesta
afirmació, perquè reconèixer legalment l'existència d'una nació no
implica un sol tipus d'institucionalització de la nació. Pot ser una nació
autònoma, federada, confederada o independent. I, en un Estatut d'Autonomia,
no hi ha lloc per a gaires sortides legals. A més, quan el nostre Parlament
ha aprovat, per unanimitat, que l'11 de Setembre és la nostra festa nacional
i Els segadors l'himne nacional, quan tenim Teatre Nacional de
Catalunya, Arxiu Nacional i consells nacionals de la majoria de partits, que
l'Estatut reconegui allò que tots sabem amb naturalitat, no hauria de
significar cap esforç extraordinari per a ningú. El dret a l'autodeterminació,
d'altra banda, ja figurava en el preàmbul de l'Estatut del 1931, plebiscitat
pel nostre poble. I, a més, era un dels quatre punts irrenunciables de
l'Assemblea de Catalunya, ja que es tractava d'un patrimoni ideològic
compartit per tots els partits de tradició democràtica, inclosos els que van
confluir en la fundació de l'actual partit socialista. D'aquests, el
PSC-Congrés s'hi referia tot dient que aquest dret era "inalienable i
imprescriptible". I, si ells ho afirmaven, no seré pas jo qui els dugui
la contrària. La tradició parlamentària també hi té el seu pes, en aquest
cas, ja que enguany fa, precisament, 15 anys que la cambra catalana va aprovar
una resolució on s'assegurava que l'acceptació del marc autonòmic vigent no
comportava la renúncia del dret del poble català a l'autodeterminació. Hi
ha, doncs, precedents evidents que avalarien la validesa de la proposta.
Tot i això, nosaltres serem una nació i continuarem tenint dret a
l'autodeterminació, al marge del que digui l'Estatut, malgrat que, lògicament,
és preferible que sí que ho digui. El fet que l'Estatut actual no ho
reculli, però, com ara passa, no ens treu el caràcter de nació -ja n'érem
abans!-, ni ens nega un dret democràtic col·lectiu que, tan sols una
minoria, s'entesta a limitar només a situacions colonials. Sense anar més
lluny, el Consell d'Europa, el 1989, va referir-se al dret "a
l'autodeterminació d'Alemanya" per procedir a la seva reunificació
nacional... Les lleis, doncs, poden ajudar a millorar la realitat, però no
poden prescindir-ne, en cap cas, encara que, sovint, pretenguin ignorar-la.
Plantejar la institucionalització de la presència de la Generalitat a la Unió
Europea, la normalització de Catalunya com a país esportiu en l'àmbit
internacional o elevar el català al mateix nivell que el castellà, pel que
fa al dret d'usar-lo i el deure de conèixer-lo, són també aspectes nous a
incloure en el nou text estatutari. A més, caldria fer un Estatut no
encotillat pel marc constitucional actual, sinó amb la gosadia de procurar
situar-lo en la dinàmica de reforma futura que ja s'insinua. (...)
L'autodeterminació
de Catalunya (I)
CARTES
CREUADES
7-11-04 / Font:
Avui, Secció Política
JAUME
CAMPS
L'autodeterminació de Catalunya (I)
Oi que a la reunió de Maragall amb Bargalló i Saura no els calia cremar-se
les celles buscant una fórmula de consens millor que la que vàrem aprovar
ara fa quinze anys?
Benvolgut
Jaume,
El Miquel Iceta, viceprimer secretari del PSC, ha acusat l'Artur Mas i CiU
d'un suposat intent de bloqueig del nou Estatut, i de caure en greus
contradiccions, arran de la nostra petició de fer-hi constar -encara que
sigui en el preàmbul- el reconeixement del dret inalienable que té Catalunya
a exercir l'autodeterminació. El que vol CiU no és cap sorpresa i resulta
coherent amb totes les resolucions del Parlament de Catalunya sobre aquest
tema, a les quals hem donat suport, mentre que el PSC hi votava en contra,
també en la seva legítima coherència de sentit contrari. De fet, les
contradiccions sobre l'autodeterminació les tenen en l'actualitat, els
socialistes, perquè, malgrat haver-s'hi oposat sempre, de cop i volta, el
president Maragall lidera àrdues converses amb el conseller en cap Bargalló
i amb el conseller Saura per tal de trobar una fórmula de consens dins del
tripartit que permeti incloure al nou Estatut l'autodeterminació de
Catalunya. No em resultarà difícil ajudar el tripartit en l'afanyosa recerca
d'un text consensuat que permeti assolir tan lloable propòsit.
En la resolució 98/III del 12 de desembre de 1989 -per posar un exemple-, el
Parlament declara solemnement que "Catalunya forma part d'una realitat
nacional diferenciada en el conjunt de l'Estat, fet que el poble català ha
sostingut en tot moment, tant des de les seves forces polítiques, de les
institucions culturals i civils del país com des de la consciència de la
majoria dels seus ciutadans i ciutadanes" i la resolució afegeix que
"l'acatament del marc constitucional vigent, resultat del procés de
Transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia
del poble català al dret a l'autodeterminació, tal com estableixen els
principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de
l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979". Què et sembla aquesta versió,
Jaume? Oi que a la famosa reunió Maragall-Bargalló-Saura, no els calia
cremar-se les celles buscant una fórmula de consens millor que la que vàrem
aprovar ara fa quinze anys? Si volen conseguir el efecto sin que se note el
cuidado, segons la fórmula espanyola que es remunta al 1714, els puc
suggerir que afusellin la resolució 679/V, adoptada l'1 d'octubre de 1998,
segons la qual "el Parlament de Catalunya, en el marc de la celebració
del cinquantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans,
ratifica un cop més el dret del poble català a determinar lliurement el seu
futur com a poble, en pau, democràcia i solidaritat". I si tampoc
aquesta no els acaba de fer el pes, que no s'amoïnin, perquè en tenim moltes
altres versions en estoc. De l'únic que s'han d'ocupar, els de la reunió
tripartida, és de convèncer els simpàtics col·legues del PSOE perquè
l'acceptin.....
Perquè, és clar, aquí plora la criatura: el lloable propòsit
d'incloure a l'Estatut el dret a l'autodeterminació ha quedat com de costum
tallat de soca-rel pel PSOE. En 24 hores hem pogut comptabilitzar les rotundes
negatives del president Zapatero, del ministre Montilla, de la vicepresidenta
Fernández de la Vega, del ministre Sevilla i d'altres membres menys emblemàtics,
evidenciant que el PSOE és qui mana al PSC i, de passada, indirectament, al
govern de Catalunya. Les bones intencions del tripartit es desfan com un
bolado dels d'abans al topar amb el jacobinisme del PSOE. Això es manifesta
en temes de gruix polític, com l'autodeterminació, o com l'afer de la unitat
de la llengua catalana, que Zapatero ha dinamitat presentant dues versions en
català una per Catalunya i l'altra per la Comunitat Valenciana, consagrant de
passada la barbaritat científica, aquest cop a nivell europeu.
EL JACOBINISME es manifesta també en temes menors, com en el de les
seleccions esportives catalanes, contra les quals manté el recurs al Tribunal
Constitucional que va interposar el PP, i a les quals el PSOE els diu que mai
Espanya jugarà contra qualsevol selecció catalana. I és que, a part d'algun
gest simbòlic que no costi un euro i d'algunes dosis de tarannà dialogant
pel que fa al centralisme, el PP i el PSOE s'assemblen com dues gotes d'aigua.
Diumenge vinent et seguiré parlant de l'autodeterminació, perquè cal una
relectura o una reformulació d'aquest principi inalienable de qualsevol nació
com la catalana.
JAUME
CAMPS
Més enllà del debat identitari, l'autèntic problema que encotilla la
reconstrucció nacional de Catalunya és la manca de sobirania financera
Benvolgut
Jaume,
D eia que calia una relectura o reformulació del dret d'autodeterminació. No
vull dir que calgui tocar la lletra del pacte internacional de 1966 segons el
qual "tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut
d'aquest dret, determinen lliurement el seu estatus polític i procuren, també,
el seu desenvolupament, social i cultural". Si l'Estat espanyol ha signat
aquests convenis internacionals i ara nega el dret d'autodeterminació a
Catalunya, cal redefinir la mecànica operativa del seu exercici en el context
de l'Espanya i l'Europa del segle XXI i en contemplació del nou ordre
mundial.
L'autodeterminació no pot seguir ancorada a la postguerra mundial com a dret
dels pobles colonials per alliberar-se del domini de les metròpolis. Aquest
encotillament conceptual era vàlid fins i tot durant la Guerra Freda, que va
sacralitzar una artificial congelació de fronteres. En funció d'aquest
concepte històricament superat, els nacionalistes espanyols d'esquerra o de
dreta desqualifiquen el dret d'autodeterminació que de forma inalienable
correspon a Catalunya, dient que no som Ruanda o Burundi. Tant cert és això
com el fet que tampoc som com Eslovènia, Lituània, Letònia, Eslovàquia, i
tant d'altres nacions i pobles que en el nou ordre mundial han exercit el seu
dret d'autodeterminació en forma pacífica i democràtica llevat d'algunes
excepcions balcàniques. Avui, en nom de l'autodeterminació, pobles ben
diferents dins del marc d'Estats unitaris i encara més en els formalment
plurinacionals, reclamen el dret a dirigir els seus propis afers amb graus
d'autonomia creixent, fins a arribar a un horitzó més o menys llarg a la
independència política, si aquesta és la voluntat majoritària del poble
lliurement expressada.
DE FET, l'exercici del dret d'autodeterminació a casa nostra ha de
defugir la dicotomia simplista reduïda a la constitució d'un nou Estat
independent i la corresponent negació pràctica per part de l'Estat de la
identitat política i cultural d'un poble que com Catalunya aspira a
autodeterminar-se. En aquesta dicotomia els nostres drets nacionals quedaran
sempre avortats pels topalls constitucionals i l'exercici del dret a
l'autodeterminació esdevindrà una utopia. Per això cal la relectura, perquè
les reivindicacions nacionalistes subestatals i interestatals sorgides a
l'Europa d'avui han de poder ser canalitzades en uns nous paràmetres de
l'autodeterminació. Això vol dir que les relacions internacionals no han de
ser patrimoni exclusiu dels Estats i que poden adquirir formes segmentades
tant en els àmbits territorials com funcionals, que s'incardinen en aquest
procés d'elecció continu en què cal basar avui l'exercici del dret a
l'autodeterminació.
És aquest, el reformulat reconeixement del dret a l'autodeterminació, el que
cal reclamar a les Nacions Unides per adaptar-lo a les reclamacions
subestatals i interestatals de les minories nacionals de l'Europa d'avui.
Nacions Unides hauria de trobar un mecanisme efectiu per a l'assessorament,
arbitratge i resolució d'aquestes reclamacions d'autodeterminació a les
quals m'estic referint. Catalunya i altres pobles ancestrals sense Estat
haurien de tenir un fòrum permanent, amb funcions consultives dins de l'ONU,
coordinat amb l'assemblea dels Estats membres. Òbviament tot això hauria de
fer camí començant pels nous paràmetres de relació de les nacions sense
Estat, amb la Unió Europea. El fet recent de quaranta eurodiputats conjurats
a favor de les minories nacionals és una minsa però esperançadora passa en
la direcció que t'estic proposant.
Però més enllà del debat identitari, i de l'aconsellable constància del
dret a l'autodeterminació al preàmbul del nou Estatut, l'autèntic problema
que encotilla la reconstrucció nacional de Catalunya és la manca de
sobirania financera. Per tant, ho digui o no ho digui el nou Estatut,
Catalunya tindrà sempre el dret d'autodeterminar-se i arribar a la independència
política si així ho decideixen pacíficament i democràticament la majoria
dels seus ciutadans. Però, per anar fent boca, la millor manera d'exercir el
nostre dret és aturar l'espoli fiscal al qual ens sotmet l'Estat espanyol. En
aquest àmbit potser sí que encara ens trobem en la desfasada relació entre
la metròpoli i les colònies!
Notícies