Hemeroteca - Articles d'opinió
ALGÈRIA,
GENOCIDI A LA CANTONADA
28-8-04
/ Font: Avui, Secció Món
"Algèria
ha rebut influències nefastes, no referents democràtics ni de drets humans"
Louis
Lumière (1864-1948) és, junt amb el seu germà Auguste (1862- 1954), un dels
grans pioners del cinema. El 1895, Louis va filmar la famosa escena del regant
regat (l'arroseur arrosé). S'hi mostra un home que intenta regar però
només aconsegueix quedar ell xop.
La imatge lliga perfectament amb les relacions entre Algèria i França. Un
dels dos Estats sempre intenta posar-se damunt de l'altre i sovint tots dos
acaben prenent el pèl a tot el món.
Aquesta singular i sinistra escenografia va començar amb vendes de blat i préstecs
d'Algèria a França (no a l'inrevés) sota el període revolucionari dit del
Directori (1795-1799). Van continuar amb una brutal colonització francesa
(1830-1962).
Han acabat portant a la situació actual, en què Algèria, amb el seu
descarat terrorisme d'Estat (que pot prendre la forma d'atemptats pretesament
islamistes) té França presonera. Quan alguns polítics francesos han
intentat desmarcar-se del poder algerià hi ha hagut atemptats pretesament
islamistes a França o contra persones o interessos francesos a Algèria.
Per Algèria, ara França és la garantia que el món civilitzat, i en primer
terme la Unió Europea, deixarà fer a un poder impresentable des de tots els
punts de vista. Això es pot donar perquè a França hi ha polítics i
interessos del tot amatents a les necessitats de vernís inherents a la
tirania algeriana. Els papers de regant que s'ha mullat s'han anat
intercanviant.
Un moment decidiu es va donar el 1827. Va ser un fet banal, de conseqüències
cabdals. El bei d'Alger -o sigui el representant molt autònom del soldà de
Constantinoble- va discutir amb el cònsol francès. Li reclamava l'immens
deute francès, llavors vell de 50 anys. Sembla que el bei va donar al cònsol
un molt lleu cop al braç amb el seu ventall o el seu espantamosques.
Va ser l'excusa per la qual França va decidir a llançar-se a una guerra de
domini colonial. Així desapareixia el deute -que, repeteixo, era de França
envers el dei d'Alger- i França passava a dominar un país molt ric.
Durant decennis, de fet fins al 1962, la barbàrie colonial va ser la norma.
Del 1830 (any d'inici de la invasió colonial) al 1849, Algèria va perdre una
quarta part de la seva població. Dels seus tres milions d'habitants, en van
morir uns set-cents mil.
"SOM MOLT MÉS BÀRBARS"
El gran pensador liberal Alexis de Tocqueville va afirmar, el 1841, en tornar
d'un viatge a Algèria: "Fem la guerra de manera molt més bàrbara que
els mateixos àrabs. [...] Pel que fa al present, és en el seu bàndol que es
troba la civilització". (El llibre negre del colonialisme,
dirigit per Marc Ferro, Editions Robert Laffont, París, 2003, pàgines 491 i
492).
En un primer moment, el colonialisme francès no sabia què fer del país.
Probablement només pensava en el control de les ciutats costaneres. Però la
seva riquesa els va convèncer del profit que podien treure de l'expropiació
de les zones agrícoles.
A una França uniformitzada gràcies al genocidi intern -sempre cultural i de
vegades en el sentit ple: vegi's el nombre de morts bretons i corsos a la
Primera Guerra Mundial- no li va costar repetir-lo a Algèria i arreu del món
on van poder.
França no va voler mai un control indirecte, és a dir, mitjançant la col·laboració
de dirigents autòctons, com va fer arreu la Gran Bretanya. "Nosaltres no
permetrem mai a un poble, per petit que sigui, tenir un alcalde àrab" va
dir el 1936 mossèn Lambert, diputat per Orà (segona ciutat d'Algèria), al
conegut historiador del Magrib Charles-André Julien. El 1956, un propietari
d'un garatge francès d'Aïn el-Turck li deia al també historiador Marc
Ferro: "Si un sol àrab entrés al consell municipal, sortiria el (fusell)
màuser de la guerra del 14". El resultat va ser nefast: Ben Bella es va
trobar el 1962 en ser primer president, que a Algèria hi havia només dos
arquitectes.
Tot es va veure clar el 8 de maig del 1945, el mateix dia que acabava la
Segona Guerra Mundial a Europa, en què va esclatar una revolta contra el
colonialisme francès. Pocs dies abans, les tropes nord-americanes, que havien
alliberat Algèria, havien distribuït, en àrab (cosa mai vista), el text del
projecte de la imminent creació de les Nacions Unides, acabat d'aprovar a la
Conferència de San Francisco. S'hi parlava del dret dels pobles a
l'autodeterminació. Va causar entusiasme.
La revolta va ser ofegada amb sang per França. Fins i tot hi van intervenir
vaixells de guerra francesos, que van bombardejar pobles de la costa. El balanç
va des dels quaranta-cinc mil morts, segons fonts algerianes, fins als quinze
mil morts, segons fonts franceses. La repressió va ser ferotge.
Per part francesa, el radicalisme colonialista era absolut. Ningú va voler
entendre les raons profundes de la revolta. Els comunistes francesos
condemnaven d'entrada una "pseudoindependència que no podria fer altra
cosa que reforçar l'imperialisme americà". Per descomptat, la dreta era
cent per cent colonialista. Estava oberta la via a la confrontació total.
Els amazics -entre ells Hocine Aït Ahmed, ara destacat dirigent de l'oposició-
van ser capdavanters en la lluita anticolonial. Però eren anys d'arabisme
radical, encarnats pel dirigent egipci Gamal Abdel Nasser (1918-1970) i també
d'estatisme a gairebé arreu del món.
Això explica una curiosa revelació que ara puc exposar. Resulta que, com
vaig saber d'una molt bona font, els primers deu mil dòlars que es van
lliurar per crear el Front d'Alliberament Nacional (FAN) van ser donats pel
dirigent amazic del Marroc Mohamed Ibn Abd el-Krim (1882-1963), el guanyador
de la primera guerra del Rif contra el colonialisme espanyol. Va ser molt
generós perquè el FAN va ser nefast per als amazics.
Abd el-Krim encara ara és el gran referent del nacionalisme amazic i, ai las,
una figura que no pot ser ni tan sols objecte d'homenatges al Marroc, ni
tampoc, per descomptat, a Algèria.
En tot cas, el primer de novembre del 1954 va néixer el FAN, a la vegada que
començava la guerra d'Algèria contra el colonialisme francès.
Tot el 1955, el FAN estava disposat a negociar sobre la base de tractar de la
concessió a Algèria d'una mera autonomia interna. França ho va refusar. Set
anys i milers de morts després va haver de negociar la independència
immediata. Una de les grans barbaritats franceses va ser la concessió de
"plens poders" (respecte a Algèria) als militars per part del
govern del socialista Guy Mollet, el primer de febrer del 1956. Equivalia a la
instauració de l'Estat de guerra a Algèria i a l'ús sistemàtic de la
tortura. Tothom ho sabia i així va ser. Els diputats comunistes van votar a
favor dels "plens poders".
Tanmateix, eren els anys de la Guerra Freda. La Unió Soviètica recolzava
Nasser i les revoltes que podien interessar al comunisme, en el marc d'un
conflicte global. Però la política del món comunista evolucionava lentament,
a base d'esquemes retòrics, artificiosos i de fet molt cínics.
Finalment, els interessos de l'URSS van fer que els comunistes francesos
canviessin de posició i que una petita part de l'esquerra radical també ho
fes.
Als Estats Units també hi va haver intents de posar fi a un conflicte cent
per cent colonial que, en la mesura en què es perllongava i admetia, per ambdós
bàndols, totes les crueltats imaginables, estava destrossant la societat
algeriana i la francesa.
Un jove senador, que havia d'arribar a president i a ser assassinat, John F.
Kennedy, va pronunciar el dos juliol del 1957, al Senat nord-americà, un
emotiu parlament que la classe política francesa no li va perdonar mai. Va
demanar al govern del seu país que intervingués, en el marc de l'OTAN o fent
servir com a mitjancers el Marroc o Tunísia per "aconseguir una solució
que reconegui la personalitat independent d'Algèria".
La Guerra Freda imposava altres prioritats. En tot cas, res no justifica l'al·lucinant
manca de visió que hi va haver a Europa tant respecte al brutal colonialisme
francès com pel que fa a la naturalesa també cruel del futur poder algerià.
En efecte, el FAN estava lluny de cap humanisme progressista. La visió global
de l'esquerra europea, per descomptat ideològica i propiciada des del
comunisme, li va anar molt bé per amagar-ho. Se'n beneficià el FAN i després
el seu hereu, el poder militar i mafiós algerià. També els va bé als
calamars llançar tinta. En el cas algerià és tinta vermella i criminal.
Perquè es diu socialista, sempre s'han permès al poder algerià totes les
monstruositats, començant per l'assassinat en els mateixos moments de la
independència, el 1962, de 152.100 algerians (dades de l'informe oficial
francès dit Rapport Robert), que havien format part de les tropes
franceses. França va deixar fer, tot i que no va ser gens discret: a moltes víctimes
se'ls va arrencar tota la pell i se'ls va lligar damunt d'ases que es
passejaven pels carrers durant les moltes hores de la seva cruel agonia.
El fet és que per tots els costats i de maneres diverses han arribat a Algèria
experiències que no tenen res a veure amb els drets humans ni amb la democràcia.
Des de la invasió musulmana a la tragèdia actual, passant pel jacobinisme,
el colonialisme, el comunisme, el militarisme i el fonamentalisme, a Algèria
només l'afecten referències negatives.
A això s'hi afegeix una gran capacitat del poder militar i mafiós algerià
per dissimular la realitat mitjançant grans mots o grans ideals, com
anticolonialisme, socialisme o lluita contra el terrorisme fonamentalista.
EL
SÀHARA
9-8-04
/ Font: Avui, Secció Opinió
Articles d'opinió
